Si l’esfera col·lectiva està en permanent estat de sospita deu ser, entre moltes altres coses, perquè fallen molts comportaments individuals i defalleixen masses conviccions personals. Possiblement ens mentim prou a nosaltres mateixos com per convertir també la nostra relació amb els altres en un terreny de simulació quan no directament d’ocultació. Som humans i és humana la nostra mentida podríem dir parafrasejant el mestre Joan Maragall.

Quan la confrontació política es basa en el debat sobre la mentida tot és molt pervers. Una part de l’opinió pública catalana acusa sistemàticament la majoria parlamentària a favor de la independència de mentir. En ocasions per ocultar les seves veritables intencions (“en realitat no volen la independència”), en altres per ocultar la violació de drets fonamentals dels ciutadans de Catalunya (“amagar les lleis de desconnexió deixa indefensos als no independentistes”), la majoria d’ocasions per prometre coses que no es poden fer (“saben que el referèndum és impossible i no ho diuen”) o que seran molt desagradables (“saben que quedaran fora de la UE i no ho diuen”). Segurament alguns dels que denuncien aquestes preteses mentides ho fan de bona fe, convençuts que la realitat és molt diferent de la que explica el Govern i delerosos d’ajudar als ciutadans a fer-se un judici crític de la realitat. Hi ha també els qui acusen els independentistes de mentir d’una manera més mesquina. El que pretenen és desacreditar la mateixa idea de la independència associant-la a una trampa antidemocràtica. Aquestes posicions són especialment virulentes quan des del sobiranisme es denuncia la manca de qualitat democràtica del sistema polític espanyol. De manera que, en acabar, el raonament deriva en la següent afirmació simplista: del referèndum no cal parlar-ne perquè els que el demanen són uns mentiders que acusen Espanya de no ser una democràcia. Aquí ja som al cap del carrer: una evidència empírica (l’Estat no accepta el referèndum) es rebutja amb una consideració moral (són uns mentiders).

És evident que Espanya no és comparable al règim turc. Però és tan evident com que és una democràcia perfectible. Com ho són tots els sistemes representatius. I d’una manera molt especial per les circumstàncies amb les que es va fer la Transició, de la qual no se n’hauria de fer ni una esmena a la totalitat permanent ni un pacte intocable ni revisable. A la Constitució del 78 hi ha concessions, de totes bandes, però en l’àmbit de la qüestió territorial aquestes van caure de part de les esquerres i dels demòcrates de les perifèries. Això és ja bastant factual. Molts estats democràtics prohibeixen explícitament les consultes territorials però cap es declaren una “unitat indissoluble” custodiada per l’exèrcit.

Si volem posar la veritat al bell mig del debat polític faríem santament de revisar el que va dir la filosofia a partir dels anys 20 del segle passat. I molt especialment arran del anomenat gir lingüístic estimulat per l’aleshores novedosa cultura de la imatge. La idea de la paraula com a simulacre és també molt estimulant per traslladar-la a l’era digital. Si la fotografia o el vídeo ens van fer desconfiar en la paraula i ens van abocar al debat sobre la veritat, el llenguatge digital ens acara amb la precarietat també de les imatges i dels sons i ens aboca a concentrar-nos en la mirada com a creadora de sentit i , en conseqüència, com a filtre últim de la veritat.

En aquest context, la veritat no neix en cap circumstància de la mentida de l’altre. Tots poden, podem mentir simultàniament, plegats fins i tot retroalimentant les nostres mentides. Defensem doncs la veritat, defensem sobretot el fets, i dediquem-nos a fonamentar-los abans que a desacreditar la mirada dels altres.

Albert Sáez