Emili Pacheco

Quan escric aquestes ratlles falten 4 dies per a la celebració, o no, del referèndum d’autodeterminació de Catalunya del diumenge 1 d’octubre. Els últims mesos han estat molt intensos a la vida política catalana i espanyola. I també, perquè no dir-ho, a la vida social, a les relacions personals.

El denominat “procés” s’ha instal·lat a totes les converses, a les professionals i a les personals. Quan sopem tranquil·lament amb els amics, quan estem fent un cafè, quan tenim trobades familiars. Allà sempre surt el tema. Una qüestió que ha anat creixent en intensitat quan s’apropava el dia 1-0. I sembla que, passi el que passi el primer d’octubre, aquest debat i aquesta situació han vingut per quedar-s’hi perquè no hi ha volta enrere. Tot va començar fa uns set anys quan el moviment independentista començava a agafar força poc a poc amb milers de persones que sortien al carrer cada 11 de setembre reclamant la independència de Catalunya. La societat civil s’ha organitzat de manera eficaç a través de l’Assemblea Nacional Catalana i amb el suport d’Òmnium Cultural ha anat teixint complicitats amb una societat emprenyada i castigada per la crisi econòmica. Cada dia que ha anat passant la llista de partidaris de la independència s’ha anat engruixint. Un fet que també s’explica per la manera en què el govern de l’Estat ha afrontat la situació. Donant allargues i mirant cap a una altra banda fins que… hem arribat on hem arribat. A una situació insostenible. A les últimes setmanes hem vist de tot. Detencions d’alts càrrecs, citacions judicials d’alcaldes i alcaldesses, intervencions a mitjans de comunicació, el desembarcament a Catalunya de la Guàrdia Civil… una situació que cansa, que cansa molt, i que fan pena perquè ens transporten a altres èpoques. Alguns diuen que tot és teatre, una escenificació “dels d’allà i dels d’aquí” però la realitat ens fa estar preocupats. El debat ha superat una altra pantalla i es diu que ara ja la cosa no va d’independència sinó de democràcia, de defensar els drets més elementals com el dret a votar, a expressar lliurement el que es vol pel futur de Catalunya. A tot això, què ha dit l’Església davant d’aquesta situació. Els bisbes catalans van ser dels primers a emetre un comunicat demanant, des de la Conferència Episcopal Tarraconense, respecte als drets i les institucions de Catalunya. L’Església, recorden els prelats, és ferment de justícia, fraternitat i comunió i sempre està al servei del poble per ajudar en el que calgui. Veus com les de l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella que fa pocs dies durant la celebració de la Mercè demanava “seny” als polítics per assumir amb rigor les seves responsabilitats. També més de 400 capellans i diaques dels deu bisbats catalans han impulsat un manifest defensant el dret de vot dels ciutadans. Una iniciativa sorgida diuen “davant la impossibilitat de pactar les condicions per dur a terme un referèndum acordat entre els dos governs. Han estat molts els rectors que han animat els feligresos a exercir el seu dret de vot, sense fer campanya per un costat o altre. Tot i això, la situació també ha estat criticada per fidels que consideren que la vida política ha de quedar al marge de l’eclesial. Sigui com sigui, els moviments d’Església i els capellans s’hi han mullat, han dit la seva… una altra cosa és que acontentin tothom. I això és impossible. Afegir que els capellans han demanat a través d’una carta adreçada al papa Francesc que intervingui a favor de la celebració del referèndum i demani al Govern espanyol que cessi la seva “actitud repressiva” contra Catalunya. Quan tinguin a les seves mans el Foc Nou haurem aclarit alguns dels plantejaments que ara escric aquí. O no.

Nou viatge del papa Francesc

El papa Francesc ha començat el mes de setembre fent un nou viatge apostòlic. En aquest cas a Colòmbia. Un viatge ple de significació que ha representat una nova oportunitat, diu el mateix pontífex, “de reconciliació i acostament a aquest país llatinoamericà” que està dividit en dos. De fonts vaticanes s’ha volgut deixar clar que la visita del Sant Pare no tenia connotacions polítiques, només d’acompanyament i acostament als fidels d’aquell país.