Hem començat aquest 2017 amb nou president als Estats Units. Donald Trump ens proporciona cada dia molts titulars als mitjans de comunicació. Ha arribat a la presidència del país més influent del món agafant per sorpresa a molta gent que es pensava que no hi arribaria. La realitat ha estat una altra. Tothom es pregunta com pot ser que un personatge així hagi arribat a ser president. Els seus missatges i les seves propostes durant la campanya electoral han calat en una població i en uns individus que expressen por a tot allò que sigui diferent. La societat actual té també, i moltes, persones individualistes i egoistes que al cap i a la fi només pensa en ella mateixa i els seus. No sabem com seran els propers anys després que Trump hagi agafat les regnes dels Estats Units tot i que sembla que tot serà més insegur i inestable. Els seus primers dies de mandat han estat marcats per la derogació de molts drets socials dels nordamericans i per decisions que vulneren els drets humans, com tota la referida a l’entrada de persones refugiades al país. En aquest sentit, cal destacar les declaracions que el papa Francesc feia en una entrevista al diari El País el passat 22 de gener. Optava per la prudència dient que s’ha d’esperar a veure què passarà amb el que faci Donald Trump tot i que reconeix que el món està en tensió per aquest fet. Sigui com sigui, el Pontífex ha recordat al president nordamericà que el seu deure és que cap dels seus ciutadans pateixi. El Sant Pare tornava a recordar que si el Mediterrani s’ha convertit avui en un cementiri, això ens ha de fer pensar, i molt. Tal i com diuen de manera encerta els amics de Cristianisme i Justícia, hem de recosir un món que es trenca. Tot i que ara feia referència a una societat individualista, crec que hi ha molts motius per a l’esperança. Fa pocs dies ho hem pogut comprovar amb el multitudinari concert al Palau Sant Jordi de Barcelona organitzat per la plataforma Casa Nostra Casa Vostra d’ajuda als refugiats. Quinze mil persones es van aplegar per donar una imatge davant del món d’humanitat, per dir: aquí estem, volem acollir, volem que els refugiats vinguin i comencin una nova vida aquí, lluny de les guerres, lluny del dolor i lluny d’una vida i un futur incert. Aquesta plataforma ciutadana continua organitzant activitats per pressionar els governants per tal que facin la seva feina i permetin, d’una vegada per totes, que els refugiats puguin arribar a Catalunya i Espanya.

En aquest primer número del 2017 entrevistem els flamants guanyadors del XI Memorial Joan Gomis. La periodista Sílvia Melero i a Adrià Bas, responsable del programa Solidaris de Catalunya Ràdio. Melero ens explica com treballadors i treballadores immigrants viuen en condicions d’esclavitud sota els plàstics dels hivernacles d’Almeria. La periodista ens parla del seu reportatge “La vida (invisible) bajo el plástico”, pel qual ha rebut el premi al millor article de Periodisme solidari Memorial Joan Gomis. Al llarg de l’entrevista amb Santiago Gorgas, Melero reflexiona sobre el paper del periodisme avui dia i de la necessitat de tenir mitjans forts i independents que no manipulin. Ressalta que malauradament el sistema que tenim és pervers, i les persones més vulnerable són les més perseguides. Això és molt greu però ningú no fa res per tal que canviï la situació.

Sílvia Melero destaca que l’esclavitud és possible sobretot perquè es mira cap un altra banda. Es permet que un sector econòmic com l’agricultura a Andalusia, i sobretot a Almeria, se sustenti sobre la mà d’obra barata. No estem parlant només de la manca d’alguns drets laborals, estem parlant d’una esclavitud real, de persones que viuen con condicions infrahumanes.

El premi a la trajectòria periodística del Memorial Joan Gomis ha recaigut en el programa Solidaris de Catalunya Ràdio. Adrià Bas, responsable d’aquest espai, ha explicat durant l’entrevista amb en Jordi Pacheco que és important diferenciar entre la caritat i la solidaritat. Per a ell, la caritat és l’única manera de netejar-nos la consciència sense, en el fons, canviar res de la nostra vida. És a dir, es pot dur a terme un acte caritatiu creient haver arreglat una determinada situació i, seguidament, mirem cap a una altra banda per continuar vivint immers en les nostres coses, sense mirar-hi més enllà. De fet, un dels principals motors del programa Solidaris rau en l’esforç constant per tal de canviar aquestes dinàmiques de la societat basades, sovint, en actituds excessivament caritatives i poc crítiques pel que fa a la problemàtica que ens envolta.

Emili Pacheco.

Advertisment ad adsense adlogger