La revista El Ciervo entra aquest mes de juny a l’any 70 de publicació ininterrompuda, és a dir de vida. Per a una revista, fer setanta anys és com un miracle, només cal veure les sonores celebracions d’alguns mitjans quan arriben, per dir-ho amb una paraula de moda, a la quarantena. Setanta anys seguits sortint sense descans donen a El Ciervo el títol de degana de la premsa es- panyola de pensament i cultura. És una menció honorífica del mateix efecte pràctic, o sigui nul, que aquell Decano de la prensa continental europea que, amb orgull legítim, l’enyorat Diario de Barcelona exhibia a la capçalera. Benefici pràctic cap, doncs, si ens referim al més pràctic de tots, el pecuniari. Moral, sí: ens agrada i ens anima aquest honor perquè, a més, revela i ensenya una cosa que alguns no saben i altres s’estimen més no saber: que la revista degana de la premsa cultural espanyola, la més veterana, la més resistent, la més perseverant, és catalana.
Una revista feta a Barcelona, escrita en castellà, amb col·laboradors de tot arreu i amb la meitat de subscriptors a Catalunya i la resta en totes (pocs, però en totes) les províncies d’Espanya i alguns a l’estranger (per al premi d’articles periodístics Enric Ferran que donem des de fa 42 anys rebem originals d’una quinzena de països). Això no agrada a tothom, prou que ho sabem, però és un fet que diu moltes coses: uneix i no separa, ens acosta i no ens allunya, ens fa més grans, ens fa ser més i no més pocs.
Quan va néixer El Ciervo, l’any 1951, manaven al món Truman, Churchill i Stalin, i a París s’hi va firmar el tractat que donaria lloc, l’any següent, a la Comunitat Europea de l’Acer i el Carbó, la CECA, prehistòria de la Unió Europea. Schuman, Adenauer, De Gasperi, pares de la millor utopia que ha vist el segle XX, avui potser, per a molts, simples notes a peu de pàgina, eren protagonistes reals d’uns fets contemporanis, eren part de l’actualitat, és a dir, aquell magma que alguns anomenen la història en brut o al forn: els fets que passen en un continu amorf, incert i simultani als quals els mitjans donen forma (informen) i miren d’ordenar i entendre.
Catalans que pensen en francès
D’aquella fecundació d’Europa, molt més educada que el rapte per part d’un Zeus engelosit en tots sentits, El Ciervo n’era testimoni. Ja hi era, diguem —i, com el dinosaure de Monterroso, encara hi és, diríem. Això marca, dóna caràcter: quan avui El Ciervo declara el seu europeisme no es pot obviar que va conèixer Jean Monet; o que va veure donar el Nobel a Mauriac, l’any 1952, i va créixer amb Maritain quan es parla d’humanisme cristià. No són exemples triats perquè sí, sinó perquè es deia llavors que El Ciervo era «una revista espanyola feta per catalans que pensen en francès» —tot i el faible anglòfil, d’entre altres, els Gomis: Graham Greene, Joan; Chesterton, Llorenç, aplicat lector, a més, de Punch.
Els anys donen perspectiva. No és el mateix veure caure el mur de Berlin si abans has vist, sorprès, com l’alçaven un mes d’agost i sense poder saber, només sospitar, les conseqüències que tindria. No és el mateix conèixer aquests fets en un llibre que viure’ls (o, si més no, veure’ls) en directe, igual que no es veu de la mateixa manera una pel·lícula si ens diuen com acaba: l’spoiler l’espatlla.
Ara sabem que l’Europa federal dels pares fundadors continua sent un somni i no una construcció perfecta, però també que els sis primers de la CECA som 27 i que acabat del tot no ho està mai un edifici que s’adapta a nous usos i circumstàncies canviants. No és el mateix néixer en un Estat social i democràtic de dret i benestar que veure com s’aconse- gueix constituir-lo, vencent obstacles, amb passes endavant i enrere, acords i desacords, avenços, desencerts. No és el mateix viure una crisi per primer cop, quan sembla la fi del món, que haver-ne vist de tots colors i per a tots els gustos. No es percep igual la ràbia dels ultres si t’ha assaltat i destrossat la redacció i t’ha amenaçat de mort un V Comando Adolfo Hitler, com ens va passar el 1973, en plenes convulsions agòniques de la dictadura.
L’avantatge del paper és que aquesta visió en perspectiva queda impresa i el pensa- ment que l’acompanya, acumulat. La de les tecnologies digitals és que pots consul- tar-lo des de casa amb un sol clic. No tot el gruix, de moment, però quasi: només ens queda algun buit per completar la digita- lització de la col·lecció sencera. Poca cosa i pocs diners. Esperem trobar-los per po- der posar a disposició de tothom la nostra hemeroteca, un dels projectes que volem acomplir amb l’aniversari. Perquè per les planesdels780númerosd’ElCiervopubli- cats fins ara hi ha passat una bona part del millor pensament de la segona meitat del segle XX i les dues primeres dècades del XXI,iambtotamodèstias’hadedir:lacol- lecció d’El Ciervo és un patrimoni cultural que hem de preservar, enriquir i fer-lo el màxim d’accessible.
—Pensament i cultura? Això vol dir pràcticament tot: defineixi’s —demana a les xarxes un jove que vol saber quin peu calcem abans de perdre temps llegint-nos i esbrinant-ho. Bé, per començar aquest pensament no és únic ni singular, sinó plural. Llorenç Gomis, que la va dirigir 50 anys i una mica la coneixia, deia que El Ciervo no és una revista de pensament cristià sinó de cristians (o no) que pensen.
És així. La liberalitat profunda d’El Ciervo impedeix demanar a cap col·laborador en què o en qui creu o si creu en res o algú. Per escriure a El Ciervo no hi ha més requisits, etiquetes o prejudicis que tenir coses interessants a dir i procurar dir-les bé, d’una forma educada, intel·ligible i gens pedant. El Ciervo no es fa per ensenyar sinó per aprendre. Amb cada número mirem d’aprendre alguna cosa que no sabíem, i que això pagui la pena, vull dir que justifiqui el preu que el subscriptor n’ha pagat.
Una sola raça: tots
—Però una certa tendència ha de tenir, uns principis —veig encara insatisfet l’inquisidor. Doncs… més que tendència o principis, preferim inclinacions o sim-paties, molt extensament compartides. Pouades, sí, d’aquest humanisme que per a alguns és d’inspiració cristiana, més poètica si es vol, i per a d’altres, més prosaica i terrenal: obertura de mires, cultiu de totes les formes de l’esperit, és a dir, de la intel·ligència, les arts, les lle- tres; llibertat i justícia, més igualtat, més fraternitat; federar i no separar, menys fronteres, menys banderes, més Europa, Nacions Unides, l’aspiració a una gover- nança mundial, un sol mar (net), un sol cel (clar), una sola raça (tots); la demo- cràcia representativa com a millor forma de govern mentre no es demostri el con- trari; una fe raonable que la bondat de les persones és una mica superior a l’habili- tat de dissimular-la, l’esperança optimis- ta que podem fer aquest món millor, i la caritat indulgent per perdonar-nos quan el fem pitjor. Ja es veu que a El Ciervo hi cap quasi tothom.
El Ciervo és també una revista indepen- dent i modesta. Independent de qual- sevol poder: econòmic, polític, cultu- ral, religiós, social… No depèn de ningú més que dels subscriptors. I per això és modesta, perquè té consciència (quin remei!) de les pròpies limitacions i els comptats recursos disponibles. Per força els pengen. Durant un temps semblava que la millor manera de garantir la inde- pendència dels mitjans era enfortint-ne el tramat empresarial i la base econòmi- ca, primer amb publicitat, després amb grans inversions. El que veiem és que els condicionants econòmics i financers cre- en dependències sovint més fortes que les polítiques.
La crisi del periodisme ho és, sobretot, de les empreses periodístiques, pendents sempre d’un fil: quan perden diners, per pagar deutes; si en guanyen, per no perdre’n. Mal negoci. El Ciervo no és una revista pensada per guanyar diners sinó per guanyar amics. Es tracta de confor- mar una comunitat de gent interessada, d’amics que volen continuar rebent-lo, que els agrada llegir-lo i que se senten responsables, partícips i factòtums del miracle que vagi sortint. No és qüestió de molt sinó de prou. Tot i que com més mi- llor, mentre siguem un nombre suficient per anar pagant les despeses (d’una aus- teritat monacal, això sí) El Ciervo seguirà.
Subscriptor metge d’Alcorcón
La revista ha sabut crear un bon vincle amb els lectors. Els anys hi ajuden però també, ai las!, tenen un límit. Fa pocs dies un metge d’Alcorcón, de 56 anys, ensenviava una emocionant carta explicant que a casa seva tenien El Ciervo de tota la vida. El pare deixava cada número sobre la taula perquè els fills el descobrissin,el fullegessin, i sovint servia per animar converses familiars. Deia que ara el seu pare, passats els 90 i amb dificultats per llegir, li havia demanat amb recança que el donés de baixa. A ell li va semblar quealguna cosa es trencava, entre el pare i ell, entre ell i el seu jo, entre els dos i la revista, i que això no podia ser: ha donat de baixa el pare i s’ha subscrit ell «en ho- menatge al pare i en agraïment a la revis- ta», diu. Aquest lligam.
Aquest del doctor madrileny és un bonic exemple que pot explicar —en part: tant de bo fos més seguit— perquè El Ciervo aguanta tant, número rere número, quan tantes revistes han anat morint. Hi ha alguna cosa més? Fa 70 anys que ens ho preguntem.
Artículo publicado en la revista política&prosa (núm. 20).